Vila de Copons

Sardenya és un país meravellós, m’ho heu sentit a dir milers de vegades. I cada cop que hi vaig me n’enamoro més. Entre el 2-6 de març vaig fer el meu tercer viatge a Sardenya, el segon en solitari; aquest cop la meva idea era anar cap al sud per primer cop, una zona més planera i més poblada. A Casteddu: el dijous vaig arribar de nit, gairebé a les 22:00 a l’Aeroport de L’Alguer i d’aquí vaig agafar un bus a Casteddu, la capital de Sardenya. Un bus que trigava més de tres hores, ja que creuava tota l’illa de nord a sud. Per sort allà m’esperava en Cràudiu, un col.lega que em va acollir a casa seva durant dues nits i em va ensenyar la ciutat.

Casteddu des d’una torre - Torre - Amb un Cinqueccento

Casteddu és una ciutat preciosa, dividida en quatre zones que corresponen a les diverses ocupacions (romans, pisans, catalans…). S’allargassa al costat del mar i sota el Castell de Susa, amb multitud de petits carerons estrets i costeruts carregats d’història. Val la pena perdre-s’hi i gaudir de la tranquilitat. A les nits hi ha molt ambient ja que també és una ciutat universitària, on hi pots trobar força catalans. Si respira un ambient diferent a l’interior de l’illa, és molt més cosmopolita.

A la via Roma, fent unes birres tranquilament

A Simàxis: Simàxis és un petit poblet d’uns 2000 habitants al costat d’una altra ciutat important de l’illa, Aristanis. Cap allà em vaig dirigir dissabte amb tren; allà m’esperava un amic, i una gran festa popular.

La festa s’anomena Sa coja de Tziu Damus i té els seus origens als anys 30. Segons sembla, el pregoner de l’Ajuntament del poble (com es feia a Copons fins no fa gaire anys) s’havia de casar i volia convidar a tothom. Però com que era pobre, no podia pagar el convit i li va dir a tothom que portes el seu menjar. Des de llavors, la gent del poble fa una mena de rua de fi de carnaval, vestits amb la roba tradicional sarda, portant-se el seu menjar i, sobretot, el seu beure… Quin festot, mare de Déu!. Primer vam anar a una caseta als afores del poble a menjar tan com vam poder i després vam anar de rua fins que el cos va aguantar. Us asseguro que es cuiden, els sards i les sardes, i fan un menjar de la terra increïble: porceddu al foc, una mena de carxofes crues, tot tipus de dolços

 artesanals, i vi moooolt vi fet per ells!L’endemà diumenge vam tornar per acabar-nos el que havia sobrat, tot i que amb el vi no vam poder. Després el meu amic, Taniei (Dani), em va portar al tren a Aristanis. En principi m’havia de dirigir a Thàttari, la segona ciutat més important de l’illa i on ja havia estat dos cops. Però el llarg viatge, gairebé tres hores, em va fer desistir i vaig saltar a una altra petita ciutat que m’encanta, Macumer, al centre de la Barbagia, una de les zones més autèntiques i ferèstegues de l’illa. D’aquí em volia dirigir a un poblet, Bortigale, on vaig passar tres dies meravellosos l’any passat. Però no hi vaig poder anar a peu com volia (uns 12 km.) perquè diluviava i em vaig haver de "tancar" al bar d’un amic tres hores fins que passés l’autobús. Imagineu-vos vosaltres mateixos què va passar! A Bortigale: Al final vaig arribar a Bortigale a prou bona hora com per anar a la casa de turisme rural d’un amic. Per 20 euros dorms i esmorzes de conya!. Abans d’anar a dormir, estava destrossat, vaig anar a sopar a la Pizzeria da Pipo, un noi que participa cada any al Campionat del Món d’elaboració de pizzes. Mmmmmm!!!!. Sense forces per arribar al meu estimadíssim Bar Salaris, vaig decidir retirar-me i deixar la visita per demà.

Nuraghe a Bortigali 

L’endemà al matí plovia molt, i em va servir d’excusa perfecta per anar a saludar als amics del Bar. Hi vaig entrar a les 11 i sortia amb el temps just per agafar el microbús a L’Alguer. El vinillo va córrer com sempre, i sense pagar res. La gent de Bortigali, com la de Simàxis i tota l’illa, són d’una hospitalitat desconeguda aquí. Sardenya, ens veiem aviat! Sardigna, a mengius bier!